Bestias de tinta

Si ho penses, la vida és un gran joc d’atzar. Tot el que fas, el que ets, depèn de la concatenació d’infinites casualitats. Només que diguis “Sí” o “No” a una invitació, que escoltis una determinada cançó, llegeixis un determinat llibre, que viatgis a un país del que t’enamoris, o que et topis amb una persona concreta al llarg de la teva vida, pot canviar el rumb d’aquesta. I aquest primer contacte, no serà més que una altra petita casualitat com totes les demés, però d’alguna manera, ho canviarà tot.

El primer contacte del que vull parlar en aquest cas, va ser també el resultat de moltes petites casualitats, i la veritat és que les dues parts implicades van trigar en adonar-se de la seva importància. A grans trets, la primera casualitat va ser que les dues persones en qüestió van néixer el mateix any, i relativament a prop l’una de l’altra. La segona més important, que van seguir el mateix camí, un que les va portar a prendre la decisió d’estudiar alguna cosa relacionada amb la medicina, així com que ambdues adoren els animals des de sempre. La meva casualitat preferida és que, una de les dues, no tenia en ment estudiar veterinària en primer lloc, i, de fet, ja estava matriculada per fer una altra cosa quan la van trucar de la facultat; i l’altra, senzillament es va equivocar al escollir la carrera. Aquest tercer punt és on més clarament podria haver-se trencat aquesta cadena d’esdeveniments que van conduir al primer contacte del que parlo, però l’important és que finalment es va produir.

Com he dit abans, no va ser un primer contacte màgic. A la vida real, no hi ha cap efecte de llums o so que es posi en marxa quan et topes amb una persona que es convertirà en algú essencial per a tu, així que van passar mesos, i fins i tot anys, fins que van descobrir que podien ser molt felices juntes.

Aquesta és una molt breu història d’una d’aquestes petites casualitats que ho canvien tot. De fet, és la meva història de casualitats preferida, perquè mai ningú m’havia canviat a tants nivells d’una manera tan bonica. Sempre t’he dit que des que vaig descobrir a la veritable Emma he viscut amb la llum i l’escalfor de dos sols, però, fa un temps, vaig adonar-me que no només em recordaves a un sol, sinó també a un mite, el del Rei Mides. A priori, és una història amb una moralitat final sobre l’avarícia, però no puc evitar pensar d’aquesta manera des que em vas explicar que vas aconseguir fer amb l’Enara el mateix que havies fet amb mi. Ets la Reina Mides que tot el que toca ho converteix en felicitat, i ho fas sense poder evitar-ho, com el de la llegenda.

I aquest és, d’alguna manera, el pròleg de la nostra història; una història que no m’atreviria mai a reduir a simples paraules, perquè seria com agafar una bandada d’ocells que t’enamoren per com volen lliurement i posar-los en una gàbia per poder observar-los sempre. En el nostre cas, no seria pas tan cruel, però seria igual d’inútil. L’únic que desitjo, és que el final d’aquesta història sigui obert, que no acabi mai si així ho volem, i poder trobar al llarg dels anys que passem juntes moltes més llegendes i astres als que poder comparar-te.

Gràcies per totes les decisions errònies i encertades que hem pres, perquè cadascuna d’elles ha estat una de les casualitats que m’han portat a tu.

  Per molts anys, en tots els sentits.

T’estimo