Bestias de tinta

Els viatges importants sempre han començat de la mateixa manera per mi, amb els nervis i la preocupació de no deixar-me res important a la maleta, la llista interminable de coses de les que m’he de recordar i fer abans de marxar. Quan em pregunten si en tinc ganes, em sorprenc amagant la meva ansietat rere una cortina de mandra i indiferència. Duc el passaport? Naturalment! Però de totes maneres ho he de tornar a comprovar per divuitena vegada. Aquest neguit no desapareix fins el moment que ja he embarcat i em diuen que tot està correcte. Un cop asseguda a l’avió, em preparo per les dues hores de viatge que tinc per davant: un bon llibre, el telèfon i els auriculars per escoltar música. Al final acabo dormint més de la meitat del trajecte, però sempre és important per mi disposar d’aquests acompanyants en qualsevol viatge.

L’arribada al vaixell podria considerar-se una novetat per mi. L’únic altre creuer que havia fet a la meva vida va ser pel Mediterrani en un MSC quan tenia vora nou anys, així que en recordava ben poc. Seguint les ordres dels membres de la tripulació, arribes al vestíbul, un cercle de terres brillants i set plantes amb balcons interiors que pugen fins la part més alta del vaixell, quatre ascensors de vidre i molta, molta gent. En aquell moment penses que acabes d’entrar en una fortalesa flotant enorme, plena de racons que no arribaràs a veure perquè només t’hi estaràs una setmana, que mai aprendràs la manera d’arribar als llocs. I res més lluny de la realitat. En una setmana m’havia acostumat completament a aquells passadissos i el seu vaivé, als sumptuosos salons on tocaven música en directe a cada moment del dia, als espectacles i als ballarins que ja reconeixia sense els seus brillants vestits, als cambrers que servien tot el dia shakeratos a la tieta, al Vikas, el cambrer que ens portava cada dia el sopar a la taula, ens feia riure i ens treia a ballar. Les festes temàtiques després de sopar, on seguíem els passos de l’equip d’animació i jo buscava la mirada de l’home del barret que tant em feia gaudir amb la seva energia i els seus moviments, el tercer dia ja formaven part de la meva rutina.

De vegades treia a ballar a la iaia. Durant una cançó ens agafàvem de les mans, movíem els peus i els malucs i acabàvem amb una volta i un petó seu a la galta. Després l’acompanyava a seure i ella es prenia la seva xocolata. El iaio sempre apareixia amb les seves càmeres i ens gravava ballant, i si en aquell moment estàvem quietes, ens feia moure o ens feia preguntes per guardar les nostres respostes de record en els seus preuats vídeos de viatges. L’Anaïs m’acompanyava quan li deia que les meves hormones estaven revolucionades i ballava al meu costat mentre jo em feia veure davant l’animador o el Capitán América (o fútbol americà, com li deia la Nadia) al principi del viatge, i ens rèiem de les fotos i de les coses que havien dit les petites durant el dia. La tieta era l’ànima de la festa, ens feia ombra a les més joves amb els seus moviments i la seva vitalitat, i jo gaudia tant veient-la ballar sempre amb un somriure a la cara que no volia que s’acabés mai la música. La Sandra i la Nadia, les més experimentades en això dels creuers, eren les que s’enduien totes les mirades, i amb elles ballava de matinada a la discoteca o anàvem a prendre la fresca a l’exterior del vaixell, mentre una foscor absoluta sovint trencada per l’escuma blanca de l’Egeu ens envoltava. La nit era una mica com viatjar a través del No-res a lloms d’un gran Fújur de metall.

Les illes gregues ens rebien cada matí amb una estampa diferent. Potser havíem dormit només un parell d’hores, però cada dia era un regal i això em donava tota l’energia que necessitava per caminar sota un sol abrasador, travessant murs de gent a través de carrers molt estrets fins que tornàvem al vaixell.

Del que van veure els meus ulls, el que més recordo són els centenars de cases blanques amuntegades a la part més alta de l’illa de Santorini, les quals la iaia va confondre amb neu sobre muntanyes des del vaixell; el terra de pedra amb marges blancs de Mikonos, el fons marí de la Playa Paraíso, la diminuta Acròpolis des la distància, els arcs venecians i les precioses platges de Corfú. Del que vaig escoltar, el característic so dels buzukis que alguns grecs tocaven per guanyar-se unes monedes dels turistes, els riures de la família, el silenci absolut quan l’Angie i jo ens vam donar de la mà i ens vam fer les mortes mar endins, la musicalitat de la llengua italiana: «Ciao!» Els crits de «Heh!» a la festa dels anys setanta que podia fer abans de quedar-me sense veu. El «Crew Alert» i el «Buuut!?» que tant ens feien riure. Un acomiadament amb un «Grazie per tutto», «Grazie a voi» . El Gente di mare i el Sapore di mare. «Che sarà?»

L’olor del mar, de la crema de sol als migdies al tornar de les excursions, la suor quan portàvem hores ballant; totes aquestes olors m’acompanyaven encara que no les pogués sentir. També estic segura que tots els plats que ens servien a l’hora de sopar oloraven tan bé com bo n’era el sabor, no com el dels còctels que mai podíem acabar-nos. El tacte que queda en els meus records és el de la roba bonica que ens posàvem a les nits, el de les parets gregues i les del creuer, de les espatlles del noi del davant quan vam fer una conga a la nit espanyola o al sopar italià; el tacte de les mans del Vikas quan em va treure a ballar, el del tovalló quan li fèiem donar voltes mentre ballaven els cambrers al restaurant i dos homes aguantaven una pancarta al seu darrere, cosa que mai vam entendre. El tacte de les tovalloles robades pels tres gegants sicilians. El tacte del mànec de la maleta al marxar. El del braç dels iaios quan s’agafaven al meu per caminar; el de la pell, cabells i roba de totes les persones que m’han acompanyat en aquest viatge quan ens acomiadàvem a l’aeroport de Barcelona, conscients de que no tornaríem a viure mai res semblant a aquest viatge, i que ens estimàvem encara més que quan ens vam fer la mateixa abraçada al mateix lloc al trobar-nos per agafar l’avió una setmana abans.

Grazie per tutto famiglia.