Bestias de tinta

La primera vegada que un animal entra a casa teva, l’omple d’una llum invisible. Planta una petita llavor allà on decideix que vol dormir, allà on es refrega amb les teves cames per primera vegada, allà on el teu pare li dedica el primer somriure, allà on comença a sentir-se un membre més de la família. En tots aquells punts, amb una velocitat que espanta, comença a florir una calidesa intangible que fa d’una casa un refugi.

Aquesta és la màgia de tots els animals. Poden ser peluts, plomats, escamats, i inclús poden trobar-se nus. Però tots ells van carregats d’aquesta vida que van alliberant i que ens fa sentir com nens perseguint una bossa foradada plena de caramels.

Alguns arriben d’altres cases, alguns han estat abandonats i rescatats, alguns no han conegut encara l’escalfor d’una llar, i d’altres han estat privats de la seva llibertat. L’Ayla era una gateta de cinc dies quan va entrar a casa. I, pobreta, no va tenir una rebuda massa càlida. Va entrar com una petita polissona, de matinada, i va dormir embolicada amb mantes al terra de la meva habitació.

Naturalment, amb una criatura que necessita prendre el biberó cada dues hores, no es fàcil mantenir el secret gaire temps. La primera en descobrir-la va ser la mama, que, encara que ho negava, era una còmplice secreta. La va acceptar i la va acollir amb la seva escalfor maternal, inclús la va començar a alimentar. El papa va ser més dur de convèncer. La veia com una coseta grisa i massa menuda, gairebé una rata. Així de petita era l’Ayla. Però el dia següent, el van passar junts, i ja es van saber entendre. La meva germana sempre va ser partidària de tenir-la, i de fet era amb mi la nit que la vam entrar a casa.

Els primers dies ens vam adaptar, la vam gaudir, la vam conèixer. Ella creixia molt ràpidament. Mentrestant, el cansament començava a fer el meu cos més pesat, m’omplia els ossos i les parpelles de plom quan el despertador cridava que era l’hora de preparar la llet i seure, carregada de paciència, amb l’Ayla entre els meus dits, entre els meus braços. La vaig estimar des del primer dia, tan petita i vulnerable que va arribar a mi.

Fins les dues setmanes i mitja no va començar a obrir els ulls. D’un dia per l’altre, vam començar a percebre un lleuger espurneig entre les seves parpelles tancades, i als pocs dies, dues petites esferes d’un negre fangós van començar a fingir que ens miraven. Mica en mica, es van acabar d’obrir del tot, i l’Ayla ja semblava més un gat que un rosegador, tot i que encara no tenia orelles. Semblava aleshores un petit cadell d’os gris. Al principi també ens feia molta gràcia la seva flameta rossa al cap, que, entre un mar de color cendra, semblava una petita perruca. Era, des del començament i en definitiva, una gata carregada d’encants i particularitats.

De seguida va començar el joc de desitjar i endevinar de quin color tenyiria els seus ulls. Al principi van virar cap a un blau fosc i preciós, com de mar en tempesta, com el dels nadons humans acabats de néixer, però van acabar sent del color dels ulls de la meva germana. I no podrien agradar-me més. Potser és per això que els pares sempre criden a l’Ayla pel seu nom, i a la inversa. O potser és perquè les dues són igual de trapelles. O perquè els encanta el pernil ibèric i les mantes suaus i gruixudes que t’abracen com una subtil ràfega d’aire càlid. O per tot això, o per res en concret.

Vaig haver de deixar a l’Ayla a casa, amb la resta de la nostra família, quan vaig fer les maletes per anar-me’n a Barcelona. Vaig deixar de fer-li de mare adoptiva, però de totes maneres, ja no la necessitava. Ja comptava amb tota la independència que l’instint dels gats els atorga. La petita gata de carrer ja era una adulta que menjava pinso i anava sola al sorral. Recordo que el dia que me’n vaig anar, va entrar a la meva maleta i es va acomodar entre la meva roba, com esperant a que la portés amb mi. Li vaig donar un petó, i la vaig treure amb tota la delicadesa que em va permetre la seva tolerància limitada a ser agafada en braços.

Quan vaig marxar, vaig deixar de ser, encara que només una mica, part d’aquella nova família que tot just acabava de formar jo mateixa. Però, tot i que continua preferint les cames de la mama per fer la migdiada, segueix venint a despertar-me si deixo la porta de l’habitació oberta les nits que passo a casa, em segueix roncant al pit, i de vegades, inclús decideix dormir amb mi. Cada dia que entro per la porta, em rep com un gos que segueix movent la cua quan sent que un membre de la família arriba a casa per més llarga que hagi estat la seva absència. I així, fa que em senti com si mai hagués marxat del seu costat. Com si mai hagués deixat de despertar-me cada nit per donar-li de menjar, com si seguís observant dia a dia com creix, com si seguís amagant-la d’aquelles persones que podien impedir que forméssim part de la mateixa vida.

La trobo a faltar cada dia com un membre més de la família que tinc la sort de tenir. La trobo a faltar des d’una casa que enlluerna amb la seva joventut i confiança, però sense la calidesa d’un animal que podria ser semblant a l’Ayla, o al Nuk, o al Castle, o completament diferent. Però la trobo a faltar feliç de tenir-la, i de saber que, quan torni a casa, la trobaré amb la cua recargolada i trencada per la punta, amb els ulls com plats i buscant la seva oportunitat per fugir cap a les escales de l’edifici per viure aventures. Feliç perquè és família, i com ells, sempre hi serà.