Bestias de tinta

Castelldefels, a 17 de gener de 2025.

Hi ha persones adultes que no guarden records sobre l’escola a la que van anar de petites. N’hi ha d’altres que no en volen ni sentir a parlar: que tenien mala fama entre els professors, que no acabaven d’encaixar amb els companys, o que es passaven el dia expulsats o fent campana. I després estem els que, com jo, guardem un bon record d’aquella època, d’aquell lloc, i de les persones que en van formar part. 

Sembla mentida que un edifici tan normal, tan geomètric i sobri, de maons freds i classes petites, pugui resultar tan acollidor.  

Per a molts, el Sant Ferran ha representat una segona casa des dels tres anys fins als quinze o setze. Una segona casa on sempre veies les mateixes cares, o gairebé totes. Sent una escola d’una sola línia per classe, en poc temps, els teus companys es convertien en amics. Alguns, fins i tot en germans. I els professors, en referents.  

La meva historia al Sant Ferran va començar l’any 2000, a P4 (l’ara anomenat I4), però sempre vaig sentir que aquell era el lloc on pertanyia. El camí estava clar, no hi havia gairebé sorpreses. A preescolar, sabies que després de la Gloria, venia la Cristina, i després d’ella, la Isabel. Passar del pati petit al pati gran, era la primera gran fita dels marrecs del Sant Ferran.  

A primària, t’esperava amb els braços oberts l’Elisabet, que passava el relleu a segon a la Mari Carmen. A tercer tenies la Montse, que també t’ensenyava música. Començaves a tocar la flauta, i t’emocionaves cantant Puff, el drac màgic. A quart et rebia l’Oriol. Era aquí quan començaves a poder utilitzar el bolígraf blau? Què gran et feia sentir això! Segur que intentar imitar la firma de l’Oriol va representar gairebé una tradició per a moltes promocions, encara la recordo. Recordo també passar hores jugant al M.A.T amb l’Ignasi a l’aula d’informàtica, al Pichi al pati gran amb l’Antònio, les tardes fent ball i teatre amb la Bego a l’aula de psicomotricitat, i… calleu! Que ve! Les claus del Fèlix ens feien tremolar a tots, encara que no haguéssim comés cap malifeta. Ell era, als meus ulls, el guardià de l’escola, com més tard m’ho va semblar, a la seva pròpia manera, la Manoli.   

Malgrat els milers de records que acompanyen la meva educació primària, és a l’ESO on sento que de veritat vaig créixer. També és cert que és l’època que tinc més propera.  

Quan ens vam assabentar del tancament de l’escola, l’Ana i jo, que vam compartir els nostres anys al Sant Ferran, vam acordar anar-hi un dia a visitar els professors de la nostra adolescència. Aquesta tarda ens hi hem acostat, i hem tingut la sort de poder-los veure a gairebé tots. Quina tendresa reconèixer les seves personalitats en les seves reaccions sobre la trista i sobtada noticia. L’Antón, el primer al que hem trobat, ens ha abraçat i ha parlat amb resignació i afabilitat. A les escales, hem comprovat que l’Alfons manté el seu genial sarcasme intacte. La Viviana segueix somrient tot i que pugui plorar a la vegada, sense deixar de banda l’optimisme. La Puri s’ha mostrat estoica com una cariàtide, sempre recordant a les figures gregues que tan ens va fer estimar amb les seves lectures mitològiques. L’Elena, amb pura sensibilitat i dolçor. I respecte la Sabrina, tot i que va incorporar-se a les acaballes de la nostra estança, hem pogut comprovar que també ha trobat el seu lloc al Sant Ferran.  

Son tantes les vivències viscudes a aquesta parcel·la de l’Avinguda 300, que es fa complicat pensar que, en uns mesos, les parets que ens han vist créixer cauran per no tornar a aixecar-se. Aviat, serà només un carrer més de Castelldefels. Ningú passarà per allà i mirarà la cantonada on s’hi troba encara la nostra escola amb un somriure. Centenars de nens no podran concloure la seva aventura al Sant Ferran, com molts altres vam tenir la sort de poder fer. Les seves famílies estan amoïnades, amb raó. I pobres docents.  

Els exalumnes no ens enfrontem a cap problema logístic, però sentim que ens estan privant d’alguna cosa. Parlaré per mi: el Sant Ferran era una presència constant i silenciosa, una institució perenne. Podia haver vist passar molts setembres, però no m’esperava que trobés el seu final tan sobtadament. El llunyà pensament de tenir fills, passava per convertir-los en alumnes del Sant Ferran i, tot i que no anessin a gaudir dels mateixos professionals dels que vaig poder gaudir jo, esperava que l’experiència fos similar. Ni m’ho plantejava. Simplement pensava que, anant al Sant Ferran, els meus fills estarien segurs. Perquè el Sant Ferran és casa, i a casa ens cuidem.  

Però casa no és només un lloc, sempre la podem trobar allà on s’hi trobi la família. Els fets són els que són, i si podem fer-hi alguna cosa per impedir el tancament del centre, la farem. Però al final, com han dit aquesta tarda les nostres estimades professores, el Sant Ferran som les persones que en formem part. Les que hi son, i les que hi hem estat.  

Podem plorar pel futur del que se’ns priva, o podem celebrar la seva existència fins ara. Podem emprenyar-nos, però també admirar el que hem construït entre tots a aquesta parcel·la, que és molt més que un parell d’edificis als que van decidir anomenar, ja fa molts anys, Col·legi Sant Ferran.  

Milers de persones som qui som per aquesta escola, i això no ens ho podran prendre mai.  

Gràcies per tot, Sant Ferran, i gràcies a tots.